Hui, segon dia a Masella, pareix que hagen sigut quatre.
De matí plovia, i tothom deia que no era dia d’esquiar.
Per sort, no hem fet ni cas.
La neu espectacular, llàstima que ens a pedregat, però suau.
Després, els llamps ens han deixat incomunicats al sector més llunya de l’hotel i per primera volta en ma vida, han vingut a rescatar-nos amb un jeep.
La gent de l’estació molt amable, ens han deixat a les pistes que si eren obertes.
Després, com era poca cosa, hem anat a l’hotel.
Roba seca, esmorzar... i el temps millora.
Ale, a la pista.
La neu espectacular, però quan no era pedra era neu, però de sobte millorava.
Anem al punt més alt? 2.530m
I allà que se’ns alia la boira i la ventisca contra nosaltres.
Buf!
A refugiar-nos a la caseta d’atenció a pistes.
El bon home, després d’explicar-nos coses del territori i de les estacions, quan ha pogut ens ha guiat per la blancor .
Després, poc més, dinar i esquiar, però jo he xalat molt.
Demà ja vorem com va el temps.
dimecres, 15 d’abril del 2009
dimarts, 14 d’abril del 2009
Ja estic a Masella!
Ací estic, a Masella.
Marsella?
No Masella, Girona, patint, a un hotel de tres estrelles a peu de pista.
Després de matinar, 5:15 en peu, a les 10:30 ja he pogut esquiar, esmorzats i tot.
A les 17:00 ens han tira’t de les pistes, després de dos baixades finals espectacular, per alleugerir la panxa després del dinar.
Ara, estic tira’t al llit, però en uns minuts, per continuar patint, abans del sopar, anem a la piscina climatitzada.
Però no hem tingueu pena, aquesta vida s’acaba el dia 18, però de moment, a fer kilòmetres i kilòmetres de pista.
Marsella?
No Masella, Girona, patint, a un hotel de tres estrelles a peu de pista.
Després de matinar, 5:15 en peu, a les 10:30 ja he pogut esquiar, esmorzats i tot.
A les 17:00 ens han tira’t de les pistes, després de dos baixades finals espectacular, per alleugerir la panxa després del dinar.
Ara, estic tira’t al llit, però en uns minuts, per continuar patint, abans del sopar, anem a la piscina climatitzada.
Però no hem tingueu pena, aquesta vida s’acaba el dia 18, però de moment, a fer kilòmetres i kilòmetres de pista.
dissabte, 4 d’abril del 2009
Vergonya cavallers, vergonya!
Al Tall ha presentat a l’Auditori de Castelló aquest, el seu últim treball.
M’encanta.
Han fet un repàs de la nostra història molt interessant i entretingut.
Si no heu anat, no sabeu el que vos heu perdut.
Jo tornaria a pagar l’entrada, per tal de veure’ls la setmana vinent.
Hi ha un parell de cançons molt interessants, però els missatges són espectaculars.
Encara així, ens hem quedat sense Tio Canya.
I quan te’n vas, després d’haver aplaudit molt.
Penses... sí senyors, vergonya, cavallers vergonya...
Qui sap si algun dia un rei firmarà els furs, per tornar a ser, el rei dels valencians...
Una frase més i me’n vaig: avui m’han entrat ganes d’anar a la tomba de Jaume I... tal volta, escoltant un cd d’Al Tall, Obrint Pas o qui sap...
M’encanta.
Han fet un repàs de la nostra història molt interessant i entretingut.
Si no heu anat, no sabeu el que vos heu perdut.
Jo tornaria a pagar l’entrada, per tal de veure’ls la setmana vinent.
Hi ha un parell de cançons molt interessants, però els missatges són espectaculars.
Encara així, ens hem quedat sense Tio Canya.
I quan te’n vas, després d’haver aplaudit molt.
Penses... sí senyors, vergonya, cavallers vergonya...
Qui sap si algun dia un rei firmarà els furs, per tornar a ser, el rei dels valencians...
Una frase més i me’n vaig: avui m’han entrat ganes d’anar a la tomba de Jaume I... tal volta, escoltant un cd d’Al Tall, Obrint Pas o qui sap...
dijous, 2 d’abril del 2009
Primavera, primavera...
Estic fart d'aquest temps.
No em queixe de la neu d'abril, doncs vaig anar a buscar-la a al Virgen de la Vega.
Però sí d'aquest plugim, que quasi no banya, ni fa saó.
Jo no sóc de mitges tintes. Jo sóc de pluja forta o de bon Sol, i d'aire gens.
Hui al sortir de la "uni" pensava en Londres.
Ploure sense caler paraigües.
Parlar sense dir res.
Escoltar sense sentir.
Assentir sense afirmar.
Dir sí sense pensar.
Tot açò, de res val.
Espere que demà faça Sol!
No em queixe de la neu d'abril, doncs vaig anar a buscar-la a al Virgen de la Vega.
Però sí d'aquest plugim, que quasi no banya, ni fa saó.
Jo no sóc de mitges tintes. Jo sóc de pluja forta o de bon Sol, i d'aire gens.
Hui al sortir de la "uni" pensava en Londres.
Ploure sense caler paraigües.
Parlar sense dir res.
Escoltar sense sentir.
Assentir sense afirmar.
Dir sí sense pensar.
Tot açò, de res val.
Espere que demà faça Sol!
diumenge, 22 de març del 2009
Oreja de Van Gogh, bulos y concierto
Queridos amigos de internet:
Son casi las tres de la mañana y vengo de ver un concierto de la Oreja de Van Gogh en Castellón, en plenas fiestas de la Magdalena 2009.
Os agradecería de todo corazón que nunca más me enviarais ese mail chorra que les acusa, desde tiempos inmemoriales, de formar parte de ETA, o al menos de darles su apoyo y dinero.
Pues resuelta, que su dinero va a parar a Intermon Oxfan, para que sigan construyendo colegios, y además, como en este disco hacen un recordatorio al 11M de Madrid, van a donar una parte de las ganancias de este disco a asociaciones de las víctimas del terrorismo.
La verdad, siempre me costó creer ese mail, pero hoy un poco más.
Por otra parte, fans del grupo, creo que estáis de enhorabuena.
La nueva cantante, después de hacer un poco suyas las canciones, mantiene o mejora el nivel de grupo, al darle un aire un poco más rockero y dinámico.
Muñeca de trapo nunca será la mismo, pero a mitad concierto me han cogido ganas de cantar "LEIREEEEEEEE, LEIREEEEEE" pero me ha dado un poco de palo.
Y poco más, reflexionad un poco todos, suerte a la Oreja y a Amaya, a la que profundamente respeto.
Cisquet García.
Son casi las tres de la mañana y vengo de ver un concierto de la Oreja de Van Gogh en Castellón, en plenas fiestas de la Magdalena 2009.
Os agradecería de todo corazón que nunca más me enviarais ese mail chorra que les acusa, desde tiempos inmemoriales, de formar parte de ETA, o al menos de darles su apoyo y dinero.
Pues resuelta, que su dinero va a parar a Intermon Oxfan, para que sigan construyendo colegios, y además, como en este disco hacen un recordatorio al 11M de Madrid, van a donar una parte de las ganancias de este disco a asociaciones de las víctimas del terrorismo.
La verdad, siempre me costó creer ese mail, pero hoy un poco más.
Por otra parte, fans del grupo, creo que estáis de enhorabuena.
La nueva cantante, después de hacer un poco suyas las canciones, mantiene o mejora el nivel de grupo, al darle un aire un poco más rockero y dinámico.
Muñeca de trapo nunca será la mismo, pero a mitad concierto me han cogido ganas de cantar "LEIREEEEEEEE, LEIREEEEEE" pero me ha dado un poco de palo.
Y poco más, reflexionad un poco todos, suerte a la Oreja y a Amaya, a la que profundamente respeto.
Cisquet García.
dimecres, 18 de març del 2009
Coses de valencians
Va ser a Valencia on primer vaig anar a l’escola.
Allà va ser on em van explicar que el “Valensià” i el Català eren llengües diferents, que els catalans ens volien envair, i que ens odiaven.
M’estaven adoctrinant.
M’estaven generant un valencianisme polític odiós.
Gràcies a Deu, i a les circumstancies de la vida, la meua família va tornar a Castelló, abans que fora massa tard.
I des de Castelló tot es veu diferent.
Ara, arribe a renegar de tant en tant, fins del blau de la senyera, doncs he descobert per mi mateix, que moltes de les coses que m’havien dit eren mentida.
Ara, al facebook em retrobe amb eixe valencianime que volgué segrestar la meua consciència i les meues paraules.
I m’acusen de ser catalanista.
Diuen que no tenim arguments per dir que la nostra llengua és una, amb molts dialectes...
Ells sí tenen els seus arguments, (nosaltres els nostres) però a més a més jo tinc més perspectiva, i sé que a la frontera no hi ha catalanistes amb canons esperant per conquerir-nos.
La llàstima és que el futur passa per la normalització o la mort, i una part dels valencians prefereix morir que normalitzar-se.
Reviscola Tio Canya, que a Valencia has de tornar...
Allà va ser on em van explicar que el “Valensià” i el Català eren llengües diferents, que els catalans ens volien envair, i que ens odiaven.
M’estaven adoctrinant.
M’estaven generant un valencianisme polític odiós.
Gràcies a Deu, i a les circumstancies de la vida, la meua família va tornar a Castelló, abans que fora massa tard.
I des de Castelló tot es veu diferent.
Ara, arribe a renegar de tant en tant, fins del blau de la senyera, doncs he descobert per mi mateix, que moltes de les coses que m’havien dit eren mentida.
Ara, al facebook em retrobe amb eixe valencianime que volgué segrestar la meua consciència i les meues paraules.
I m’acusen de ser catalanista.
Diuen que no tenim arguments per dir que la nostra llengua és una, amb molts dialectes...
Ells sí tenen els seus arguments, (nosaltres els nostres) però a més a més jo tinc més perspectiva, i sé que a la frontera no hi ha catalanistes amb canons esperant per conquerir-nos.
La llàstima és que el futur passa per la normalització o la mort, i una part dels valencians prefereix morir que normalitzar-se.
Reviscola Tio Canya, que a Valencia has de tornar...
divendres, 13 de març del 2009
Festes
Venen les Falles, la Magdalena... tot a una, com si no hi hagueren més dies.
I ací estem, a aquest món, al que després d'un febrer sense res, arriba un març per omplir agendes.
Capricis del temps.
Per llàstima, com a mestre, no em puc agafar la setmana de festes, perquè jo no puc triar les vacances, de la mateixa forma que ho feu vosaltres.
Sí, vosaltres que em critiqueu per ser funcionari.
Ara que recorde, el País va fer una enquesta sobre les nostres vacances, i resulta que la gent demana que no varie.
Jo no entenc res.
Segurament, tan sols han votat mestres i hostalers, doncs, el día que ens retallen les vacances, molts negocis turístics aniran a fer la mà. Encara que nosaltres, amb el sou que tenim, continuarem tenint les nostres vacances, sempre, en temporada alta.
Ja veus.
Per cert, açò no és el que volia escriure avui, però les paraules em brollen així. Així que el que volia escriure avui, es quedarà per a demà...
I ací estem, a aquest món, al que després d'un febrer sense res, arriba un març per omplir agendes.
Capricis del temps.
Per llàstima, com a mestre, no em puc agafar la setmana de festes, perquè jo no puc triar les vacances, de la mateixa forma que ho feu vosaltres.
Sí, vosaltres que em critiqueu per ser funcionari.
Ara que recorde, el País va fer una enquesta sobre les nostres vacances, i resulta que la gent demana que no varie.
Jo no entenc res.
Segurament, tan sols han votat mestres i hostalers, doncs, el día que ens retallen les vacances, molts negocis turístics aniran a fer la mà. Encara que nosaltres, amb el sou que tenim, continuarem tenint les nostres vacances, sempre, en temporada alta.
Ja veus.
Per cert, açò no és el que volia escriure avui, però les paraules em brollen així. Així que el que volia escriure avui, es quedarà per a demà...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)