dissabte, 24 d’abril de 2010

Jo també he vist un fantasma pels carrers d'Orpesa

Era de vesprada, una gèlida vesprada d’hivern. Una d’eixes que enfosqueixen a l’hora de berenar.

Feia fred i jo passejava , venia recorrent la Via Verda, la que han obert entre Orpesa i Benicàssim.

Acabava de passar el Pont de Ferro, i sols es sentia el tintineig dels vaixells que es movien en calma al port esportiu.

Sergi venia a la meua vora i xerràvem i xerràvem com si poguérem resoldre tots els problemes del món.

-Andreu, tu has sentit el mateix què jo?

Jo el vaig mirar amb estranyat, perquè jo no havia escoltat res.

Tots dos ens vam aturar i vam mirar cap al túnel que du a la Renegà, aquell racó de la vila que ara estava més prop que mai.

Vam para l’orella i no ens vam dir res més. Miràvem i miràvem cap aquell gran forat, que traspassava una muntanya amb més de 600 metres de longitud.

A poc a poc i amb una gèlida suor recorrent la nostra esquena, ens vam anar arrimant cap a la seua entrada.

Una volta a la porta, vam encendre les llums del sostre des del seu botó i en aquell moment vam sentir un crit que ens va glaçar la sang, mentre alguna cosa creuà la via per l’obertura contraria.

-Andreu, has vist el mateix que jo?

-Sí, sí, sí ho he vist... buf! Què ha sigut això?

-No ho sé, però no tinc massa ganes de saber-ho.



Ja a casa, no podia deixar de pensar en allò que havia vist.

Aquella llum, aquells draps flotant per l’aire, aquell crit esgarrifós...

Jo no sóc de creure en coses paranormals, però... ho havia vist amb els meus ulls, no m’ho havia contat ningú.



El dia següent Sergi va vindre a buscar-me a casa, tenia els ulls vidriosos i bosses als ulls.

Semblava que no havia dormit massa, per l’impacte o pel rum-rum de tota la nit.

A la seua mà duia un llibre molt prim, amb el seu llom roig desgastat pel pas del temps. No obstant, el vaig reconèixer de seguida, era el “Bosquejo Histórico de Oropesa de Mar”, eixe llibre que tot bon orpesí té a algun dels prestatges de la seua casa i que normalment a llegit un parell de voltes, en qualsevol de les seues edicions.



Una volta dins de casa, asseguts a l’espera d’un café, va començar a fullejar aquell exemplar fins topar amb la fulla que estava buscant.

Llavors em va contar un vell relat, al qual es parla d’una dona que va ser expulsada de la localitat d’Orpesa, d’una bruixa que va ser repudiada per tots i va acabar passant els seus dies a la torre colomera que corona el petit turó del que ara es coneix com la Renegà.



-La Renegà?

-Sí Andreu, sí, la Renegà.

-Vols dir que em vist el fantasma de la bruixa?

-Tu vas veure alguna altra cosa...



Aquella mateixa vesprada, quan la llum del dia començà a perdre intensitat, ens vam enfilar pels carrers del Quarts cap a l’entrador de la Via Verda.

Quan caminàvem en direcció al túnel vam sentir un fred bestial.

El pont semblava cruixir a cada pas, els tintineig dels vaixells era més fort al resguard del port i un soroll ens va fer saltar.

-Sergi, a la dreta!

Llavors, va apuntar amb la seua llanterna de lets, però prompte se’ns va anar l’esglai, en adonar-nos que un graciós conillet ens observava atònit des d’una petita lloma.



Des d’aquell instant, no vam tornar a apagar les llums.

Les nostres respiracions ressonàvem per sobre de les nostres petjades.

Pas a pas, a poc a poc, mirant cap a tots els racons ens apropàvem a aquell forat.

No hi havia paraules.

Si alguna mirada, però paraules cap.

Una volta a l’obertura ens vam mirar, vam engegar les llums i vam recórrer amb la mirada tots els racons.

600 metres de parets ennegrides pel carbó de les màquines antigues, xicotetes estalactites de calç i formigó i, el paviment modern amb el que han confeccionat aquest traçat.

Tot ben estudiat.



Un pas, un altre pas, 10, 100 metres...

El vent llepava les nostres cares, amb la fredor que dóna sempre el microclima de les coves.

Un parell de rats penats jugaven pel sostre i llançaven els seus bramits.



400 metres, un parell de llums trencats feien l’estància més fosca encara.

500, 600 metres... i ja estem de nou sota les estrelles.



Al cap d’una xicoteta estona vam començar a divisar la torre de guaita, que continua intemporal, a la vora de la mar, recordant-nos que les nostres costes van ser massa volgudes pels maleïts pirates.

Una volta a la falda de la torreta no vam divisar res. Cap soroll, cap llum, res.

Per això, al cap de mitja hora vam decidir tornar a casa un poc desolats.

-Sembla que tot ha sigut un somni?

-Podria haver sigut qualsevol altra cosa.



Aquella nit vaig dormir com un tronc, tots aquells malsons havien marxat ben lluny.



De matí, noves noticies.

Sense que nosaltres haguérem dit res, de sobte, pel poble corrien rumors de fantasmes.

La noticia corria com la pólvora per tots els forns de pa, per totes les tendes i per tots els carrers. Inclús al facebook es va crear el grup de “Jo també he vist un fantasma pels carrers d’Orpesa”.

Uns havien vist alguna cosa per la Torre del Rei, altres per les pistes de pàdel, en Morro de Gos o a la Conxa.

En aquell moment vam maldir el moment al que vam decidir callar-nos, en lloc de fer-nos amb la primícia de la noticia.



Al cap d’unes hores, els de Canal 9, el Mediterraneo, el levante i, fins i tot, els de “España en directo” pul•lulaven per la nostra localitat, però era tard, ja no era el moment de dir que l’havíem vist els primers, ja ningú no ens creuria.



La noticia, tal com va arribar va marxar i al cap dels dies el poble tornava a la normalitat.

Iker ens dedicava uns instants al seu programa de “Cuarto Milenio” però sense donar massa veracitat a la nostra història.

Va ser llavors, al cap d’un mes, quan passejant de nit, pel casc antic vaig tornar a veure una llum estranya.

No hi hague cap crit, l’aire és va deturar i el món és va parar de colp.

Ella estava davant de mi, contra el mur de l’antic ajuntament.

Plorava.

-Per què plores?

-Sóc la Renegà!

-Ja ho sé, però no sé per què plores?

-Perquè la gent sempre ha fugit de mi. Primer quan em van enviar lluny de la vila, ara perquè em tenen por... ja no puc més.

Llavors, vam estar xerrant una llarga estona i em va contar que als hiverns es trobava molt sola i ara, que s’havia acostumat a la gent gracies al tràfec de la Via Verda, els hiverns se li feien molt llargs.

A més a més, ara tenia tan prop la vila, que li costava molt no tornar.

Sé que no em creureu, però la Dama de la Renegà està vivint a una casa abandonada entre la galeria d’art i el taller de pintura. Una casa que no té ni portes ni finestres, però que ha suportat dignament el pas del temps.

Sé que em prendreu per boig, però totes les nits que puc vaig amb el meu gos a casa seua i allà em relata històries perdudes de la nostra localitat i gracies a ella, en poc de temps, vos podré sorprendre amb noves històries.

També heu de tindre clar que Sergi no sap res i els rumors han desaparegut de la vila. Tal volta siga millor així.

Primeres Llums

Primeres llums
Assegut a la vora de la mar t’espere,

com he fet tants cops a aquesta platja,

a voltes per matinar, altres per no dormir,

des de la sorra o des d’alguna roca.



Assegut, olorant la sal t’espere,

avui ja no volia dormir més,

necessitava veure’t,

i ja falta poc per poder-te rebre.



M’he llevat, tal volta massa prompte,

i els carrers sense ambient m’acompanyaven,

el poble dormia i jo ja vivia el dia,

que el moment més bonic prompte arriba.



Assegut a la vora de la mar t’espere,

que no hi ha cap núvol que ens separe,

i poc li queda a aquesta llarga nit,

a la que jo ja tinc mania.



Primeres llums, l’espera és tensa,

i les aigües de la mar és fan més clares,

mentre el cel de colors esclata

sobre l’infinit horitzó que encara t’amaga.



Les llums del fars de sobte dormen,

fins la pròxima nit, quan tu ja marxes.

Columbretes, Peníscola i Orpesa,

tres regines d’aquesta terra.



El primer raig del dia per fi s’arrima,

per marcar l’arribada d’una nova alegria,

que ja aplega l’estiu i l’algaravia,

la vila reviscola i es plena de vida.



I assegut a la vora de la mar ja no t’espere,

que ja estàs ací, donant color al cel,

negre, roig i blau, primeres llums del dia,

i es trenca l’encant del moment que esperàvem.



L’amaneixer...


Un sol instant ple de vida,

que dura tan poc quan arriba,

que no sé si val la pena l’espera,

però recorda que el present és passat

quan aplega a la retina.