diumenge, 25 de novembre de 2012

Als amics

Ahir vaig dinar a la caseta.

Sí, eixa casa de camp a la que cada família va de tant en tant a reunir-se.

Una volta allí, vaig caminar sol fins a una petita pinada.

Els rastres dels porcs senglars em varen ensenyar el camí i així vaig aplegar fins a ell.

Ell, és un pi.

Ell era un pi xicotet que el vent de llevant va tombar en distintes ocasions.

No obstant, cada volta que el pinet queia, allí estava jo per recol·locar-lo i afegir un parell de pedres a un munt i desitjar-li sort.

Hui el seu tronc està ple de corbes, no és un pi extraordinari, però continua viu.

No sé quan vaig ficar l'última pedra, però no sabeu com em vaig alegrar de veure'l: més gran, més fort i aguantant-se sense ajuda.

A molts de vosaltres vos pot semblar una xorrada, però crec que si el pi parlara m'haguera dit amic, però no cal que m'ho diga, ha sigut un orgull per a mi compartir la seua salud i veure'l bé m'ha fet feliç.

I tot açò per què?
Per recordar-vos que un amic és aquell que t'ajuda a ficar-te dret i vol veure't bé.

Per tant, brindem per les voltes que jo he sigut arbre i tu m'has tornar a ficar dret.

                                                                                     Gracies!