dimarts, 22 de març de 2011

La MIM

Seràn les 6 de la matinada, durem una mig hora a CS.
Els Castalia, els corredors, la megafonia...
La cursa arrancarà ràpida i on comença la terra es farà un tap.
Borriol, La Basa de les Oronetes, Useres... km 35 i comença la traca!
La cursa canvia, estàs cansat i el camí s'empinarà.
Sant Miquel de Torroselles, esglèsia emmurallada, abans baixaràs al barranc.
Començarà la Lloma Bernat i et costarà aplegar a Xodos, però aplegaràs a Xodos.
Estaràs cansat, et costarà moure els peus. Un descans després de pujar el maleït empedrat.
Però ja no hi haurà cap dubte a la teua ment. 
Sols falten 10'5km de res.
De res... 
Et faltarà el Marinet, les rampes més dures, l'últim avituallament i la baixa per un camí incòmode. 
De sobte, sense avís, sentiràs a la llunyania el robombori de la meta, la megafonia i la gent i, se t'hauràn passat totes les penes.
Estaràs a Sant Joan de Penyagolosa i hauràs superat els 65km de la MIM.
Salut i Kms!

dimarts, 15 de març de 2011

Nuclear

Ara que ja ens tenien convençuts
que no podia res passar,
ha sigut la Mare Terra
qui s’ha tornat a queixar.

Ara que ens havíeu adoctrinat,
que no hi havia com les nuclears,
que no calia ser valents,
que no calia innovar.

Ara que parlàvem de centrals
sense dates de caducitat,
ara resulta que mira...
alguna cosa està fallant.

Mireu que tenia jo fe,
per tot el bé que ells han fet bé,
i l’amenaça nuclear
a poc a poc es va estenent.

I si esclata que farem?
Aquesta cinta no te un pause,
no podrem tornar enrere,
ni tindre segones oportunitats.

I a nosaltres què?
Que ja podem estar atents,
perquè qualsevol dia ens passarà,
si no deixem de jugar amb la radioactivitat.

dilluns, 14 de març de 2011

Va partir

Va partir, va partir per no tornar,
agafà les maletes i se'n va anar,
molt lluny, a un altre país.

Per equipatge dugué esperances,
esperances d'un món millor,
i de camí, oferint ajuda,
el que va trobar, va ser la mort.

Va partir amb esperances,
va partir amb il·lusió,
ell era jove i valent
i va trobar la seua molt.

A casa seua l'esperen,
però mai més tornarà,
a casa seua li ploren,
i sempre el recordaran.

Ara, serà un nom més,
de la llarga llista de gent
que lliurement va somniar,
que aquest món es podia canviar.

Un d'aquella gent que fa un pas més,
que vol anar un poc més enllà
de donar uns quants diners,
que no sabem on pararan.

Però el món és tan cruel,
que li ha fet deixar de caminar.

dijous, 3 de març de 2011

Un corazón prefabricado y a color puede tener mucho sentimiento

Ordenadores,
messengers,
webs...
El mundo digital.

El mundo digital que es tan frio,
tan soso,
tan engañoso...
que a veces lo odio.

No obstante, llega un corazón rojo,
pequeño y repentino, a una ventana del messenger y todo cambia...
porqué sé que me lo has enviado tú.

Murió la lengua, murió el debate....

Es una exageración, pero ya no quedan debates, murió la lengua.
Ya no existe la razón ni el argumento.
Ni en la calle, ni en el facebook, ni en muchos otros rincones.

¿Debatir? ¿Argumentar? ¿Defender ideas mediante la razón?

Crispación, insultos, imposiciones y basura.

Me aburro.

Necesito más gente capaz de hablar sin insultar, aunque sea delante de otro que no opine igual.

La disconformidad no tiene porqué ir unida a la mala educación.

Un abrazo y más amor.